Per canviar-ho tot

Després de mesos de silenci mos atrevim amb un altre petit escrit per a penjar en aquest bloc. Diguem-li escrit, post, reflexió o paraules connectades que necessiten ser endreçades a les nostres ments per explicar allò que realment volem dir. I aquesta vegada allò que vol dir la que escriu aquestes línies és que en ple auge sobiranista, nosaltres també volem la independència, però la independència PER CANVIAR-HO TOT.

A dos dies per què finalitzi la primera part de la campanya llançada per la EI, necessitava un petit espai per a traslladar algunes de les reflexions que hem estat compartint amb les companyes al respecte, i és que el debat sempre hi és, però sovint necessitem recordar que tot i fer servir paraules diferents, totes elles estan escrites amb la mateixa tinta.

Segons el DIEC:

INDEPENDÈNCIA: A qui plau de tenir lliurement les seves opinions, la seva manera d’actuar, etc., que no admet el control dels altres.

LLIBERTAT: Estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, de qui no està constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc

Lluitar per la independència és lluitar per la llibertat. No és cap sil·logisme nou, i de ben segur que la coincidència entre ambdues definicions sorprèn a ben poques, però la història ha tenyit de colors diferents ambdues paraules i la relació entre elles no sempre és bidireccional. Ni totes les que han lluitat i lluiten per la independència són capaces de copsar el significat de la paraula llibertat (ho veiem dia rere dia en la infoxicació que patim pels mitjans de comunicació), ni totes les que han lluitat i lluiten per la llibertat entenen la lluita per la independència dels Països Catalans més enllà de justa i legítima, també necessària tàctica i estratègicament per assolir la llibertat completa de la classe treballadora. I aquí es troba la pedra angular, el repte que se mos planteja a totes les que ens organitzem dia rere dia sota les consignes de la lluita anticapitalista i antipatriarcal. Aquestes lluites presenten un fort component de resistència activa, d’acció ofensiva, de construcció de murs de contrapoder popular que siguin capaços de contenir les envestides del poder capitalista, de denúncia pública que permeti desmuntar tots els falsos mites, les fal·làcies, les teories que maquillen la perversitat d’un sistema depredador, de traç d’estratègies col·lectives que puguin obrir escletxes per on fer caure el capitalisme. Però necessiten poder albirar un futur col·lectiu. Caminen cap a la transformació social conscients que aquesta la construirem juntes a mesura que avancem cap a l’alliberament de les classes. I és en aquest context en què és més important que mai assegurar-nos que si es generen els mecanismes per assolir un noi espai territorial polític, hem de ser nosaltres, la classe treballadora, les que configurarem la societat d’aquest nou territori, les que incidim directament en com volem que sigui aquest. Com volem que s’estableixin les nostres relacions socials. Si aquestes han de ser justes, sense cap tipus de relació d’opressió entre classes (treballadores, dones, migrades, estudiants, aturades, pensionistes, usuàries dels centres de salut, dependents, etc), hem de ser capaces per sobre de tot de poder restablir les nostres relacions productives, la forma en què es reparteix la riquesa social, els mecanismes que garanteixen els drets socials de totes i cadascuna de les que formem part d’aquesta societat per garantir, per tant, la nostra llibertat en tots els termes. Avançar sempre cap a una independència completa que mos permeti una llibertat completa.

post02

I com ho aconseguim? En primer lloc passant a ser subjectes polítics actius en la lluita dels nostres drets i les nostres llibertats. Obviar el conflicte d’interessos que es genera per l’existència de classes és no només inconscient sinó perillós. No podem oblidar en cap moment que la negació reiterada dels nostres drets implica ingents privilegis per a les elits, privilegis als que no voldran renunciar. És per això que aquests drets els haurem de guanyar. Guanyar, que vol dir presentar una lluita activa per reaproriar-nos d’ells, sense claudicar, sense negociar, sense cedir, sense rehipotecar altres parcel·les de les nostres vides. Aquí ens aturem i intentem fer un repàs ràpid de quins drets ens referim. Ens referim a totes i cadascuna de les esferes de les nostres vides que han estat absorbides per les dinàmiques mercantilitzadores del capitalisme i per les que hem perdut tot control. No ens referim només als serveis públics (que han de ser defensats i reconvertits a comuns si realment volem una llibertat total del poble). Ens referim també a les nostres relacions socials, al nostre cos, al nostre entorn, a les nostres cases i al nostre treball, a les nostres mans, el nostre cap cos i cor. Ens referim a tots els aspectes que condicionen i defineixen la nostra vida des del naixement fins a la mort. I és aquí, novament, on ens hem d’aturar per matisar. Aquests drets no només s’han de guanyar, sinó RECUPERAR. Recuperar, que vol dir defensar la legitimitat d’uns drets que són nostres, que ho han estat sempre, i que se mos han arrencat, despullant-nos com a classe i pretenent agenollar-nos per implorar engrunes d’allò que realment ens pertoca. Els drets socials, que nosaltres construïm i que són legítimament de la nostra classe, es recuperen i es guanyen per assumpció activa de la nostra definició com a subjectes polítics del canvi i la transformació.

Aquelles que creiem en aquestes paraules, que entenem el que vol dir la dignitat de la nostra lluita per l’alliberament complet dels pobles, que intentem ser capaces de copsar el que significa la paraula llibertat, aquelles que confiem en la nostra força per trencar les cadenes de qualsevol relació d’opressió, explotació, esclavatge i repressió, som les que ens trobarem colze a colze als carrers per cridar i lluitar per la independència dels Països Catalans i de tots els pobles oprimits, però per la independència PER CANVIAR-HO TOT.

Comencem aquest dissabte?

Una de les del bloc, AKA Inspira

Anuncis

De triangles i altres coses

Per poc que hagis anat a alguna de les xerrades del Seminari Taifa coneixes en J.M Busqueta. I per poc que el coneguis has hagut de contagiar-te de la seva energia, optimisme, força per plantar cara a la fera ferotge. Així ens va passar a les que estàvem el dijous passat a la seva presentació del llibre l’Hora dels Voltors a Mataró. Un dels primers dies de caloreta tropical, una canyeta freda i la neurona hiperestimulada és una combinació que promet… I així, primer vam rescatar dues reflexions recurrents en les xerrades d’en Busqueta amb les que vam començar a estirar el fil fins arribar a les idees amb les que estrenem aquest bloc.

D’una banda, emprendre les dinàmiques d’èxit del capitalisme és emprendre un camí de frustració, angoixa i depressió. D’aquí no hi ha massa més a dir. Pràcticament totes ens hem trobat en algun moment immerses dins aquests imperatius del sistema i hem sentit aquest vertigen i aquesta angoixa per no arribar allà on s’espera que arribem (estudis, feina, vida personal, social…). Però alhora, qui més qui menys de nosaltres ha experimentat aquest traumàtic però saludable trencament amb aquestes exigències i està implicat en algun procés col·lectiu que l’ha permès viure aquesta energia generada per projectes comuns satisfactoris, que és sempre molt major. I encara més, per molt que estiguem entregant forces a quinze mil espais diferents, amb un de sol que es materialitzi i tingui èxit (segons la nostra pròpia definició dels èxits) reporta energia per a emprendre quinze mil projectes més. Allò nostre entusiasme, tot i que el sistema sigui incapaç d’entendre-ho.

Però per a ser justes, la reflexió que ens va robar més hores de discussió parteix de la següent premissa: Les dinàmiques que ens permeten avançar cap a la “societat alternativa” es generen simultàniament en diferents àmbits, en els quals grups, col·lectius, assemblees, gent organitzada, estableixen espais d’acció que requereixen de tres elements que poden ubicar-se a l’espai com si fossin els vèrtex d’un triangle. Aquests elements són els Processos de Transformació, les Eines de Transformació i els Subjectes de Canvi. Si som capaces d’assignar un subjecte de canvi a cada procés de transformació i facilitar-hi les eines necessàries, anirem generant processos exitosos que permetran avançar cap a un altre tipus de societat, la que nosaltres vulguem construir.

A rel d’analitzar aquest esquema ens adonem d’una peculiaritat, el triangle és la figura geomètrica més senzilla capaç de tancar una àrea (i no, no ho és la circumferència, que està composada d’un número infinits de punts). I va ser precisament a partir d’aquesta reflexió quan ja la nit va començar a estar perduda, atrapats en un pla geomètric que ens engrescava cada vegada més. I és que aquest àrea defineix un espai de guany sobirà, de contrapoder, de creació, de recuperació de comuns. És la reconquesta d’una parcel·la de llibertat. Una línia de dos punts és vulnerable, està exposada per totes bandes cap a l’exterior. El triangle amaga un espai protegit. I aquestes parcel·les de terreny reconquerit queden aïllades de les dinàmiques del capitalisme però encara són dins del capitalisme. D’aquesta manera, els costats d’aquest triangle estan en contacte amb l’exterior i per tant en constant conflicte i tensió amb el sistema. Són les ofensives anticapitalistes que permeten preservar segurs els espais postcapitalistes d’autogestió.

Si ho intentem mirar amb algun exemple, tenim els processos de transformació centrats en reformular la relació producció::consum en que apostem per coordinar subjectes de canvi tals com consumidores i productores conscients i facilitar eines per a la transformació com són les cooperatives de consum. Així, hi ha experiències molt properes en que pageses i consumidores s’organitzen per tal que la terra produeixi allò que el consum necessita. Aquests espais d’’autoorganització i autogestió dels nostres recursos són parcel·les conquerides i aïllades de les dinàmiques habituals del capitalisme. Però segurament l’exemple més clar o més contundent podria ser la lluita de la PAH. Quan, més enllà de plantejar un procés de transformació (que per molt que en un primer moment ens pugui semblar reformista, hem d’intuir una trajectòria futura que passa per acabar amb la mercantilització de l’habitatge i la reivindicació i consecució del dret a sostre per sobre de qualsevol relació comercial), quan la PAH és capaç d’organitzar-se amb uns subjectes de canvi (que no estan ni a les institucions ni als despatxos sinó a les assemblees, a les portes de les vivendes amenaçades per un llançament, passant nit a oficines bancàries) i plantejar eines per a la transformació com la desobediència, la negociació però sobretot l’ocupació, el que està fent és generar un procomú nou, expropiar i recuperar blocs d’habitatges sencers per a donar-los un ús social. Si tornem a pensar en el triangle, la PAH tanca dins d’aquest els èxits dels alliberaments i comença a gestionar (a dia d’avui porta 10 blocs alliberats) un vertader parc de vivenda comuna, i això és una incommensurable parcel·la de llibertat i autogestió postcapitalista, que implica una constant i forta tensió anticapitalista amb el seu exterior (els costats dels triangle).

Ja per anar acabant aquestes reflexions (que van donar per molt, com veieu) afegirem una última capa de complexitat geomètrica. I és que els vèrtex i els costats dels triangles poden compartir-se. Així, mateixos subjectes de canvi poden participar de diferents processos de transformació. Els fruits de les sinèrgies aquí són més que evidents. Quatre triangles equilàters distribuïts adequadament configuren un nou triangle equilàter de mida major. Així, mantenint l’autogestió i autonomia de cadascuna de les àrees dels triangles “petits” (per que ens entenguem) aconseguim eixamplar les nostres parcel·les comunes de llibertat i reforcem aquells espais (costats dels triangles) que estan en conflicte permanent amb el sistema.

Fins aquí, que per ser la primera entrada no ens hem estat de res…

Què, ens hi posem juntes a fer triangles ? 

post01

_Inspira_Conspira_Guspira_

Inspira_ Para. Pren aire. Oxigena. Eixampla el pit i deixa que entri dins, que recorri cada cèl·lula del cos, que ompli el cap de nou. I retén-lo, dins.

Conspira_ Analitza, estudia, pensa, observa i reflexiona, proposa, argumenta, construeix.

Guspira_ Executa. Fes real com el foc que crema i transgredeix de les paraules a les accions. Destrueix i crea,